A una vida hi caben vàries vides. L’Ari Rovira ha treballat en tasques relacionades amb la consultoria en moda sostenible i segueix traballant en la docència, però en un moment va sentir la necessitat de prendre una postura més política i activista dins el món de la moda. Així va néixer Lancaster Studio, la primera sastreria queer del país. Un espai on la roba a mida reafirma identitats, i per on ja han passat la cineasta Alba Cros, l’historiadora Ana Garriga o la jugadora del FCB Patri Guijarro, entre molts d’altres noms. Les creacions a mida de Lancaster trenquen les fórmules i mides estàndard i es converteixen en una eina d’acció social, de reafirmació de la pròpia identitat i de creació de comunitat. 

Entrevistem l’Ari durant la sessió de fotos de la campanya del 10è aniversari de Moritz Feed Doc, amb Félix Valiente darrere la càmera.

Recordes la teva relació amb la moda quan eres adolescent? 

La nostra adolescència va ser sense tik-tok ni Instagram. Les referències eren els teus amics, els companys de classe, les artistes que admiraves, el que veies a la tele… Ho veies, t’identificaves i volies provar-ho. La meva relació amb la moda va ser fluida, d’anar experimentant i jugant. Ara les referències son molt complexes i súper digitals. Hi ha massa soroll, potser.

Va variar el teu estil quan vas entrar al món laboral? 

Com que treballava a la fast fashion, hi havia una certa pressió. S’havia d’anar a la última. Tenia 25 anys i era un tema de jerarquies i de codis interns, de gent que mira i et jutja segons el que portes posat i ets capaç de comprar-te. Jo ara ho veig una parida, i m’encanta dur una camisa de fa deu anys; però aquest mundillo a vegades condiciona.

Tu tornaries a aquella edat? 

La construcció de la identitat ha estat i segueix sent un viatge super interessant on et coneixes i t’agrades cada vegada més; per això, qui voldria tornar enrere? A mi m’agrada molt explorar lliurement i trobo que com a societat cometem un error quan etiquetem, assenyalem i critiquem com vesteixen les altres. La crítica impedeix que la gent no experimenti més, que els faci por o mandra del què diran, i també talla el procés de construcció lliure de la pròpia identitat.

Ets perfeccionista? 

Si, per això m’encanta la sastreria i m’agrada tant patronar i cosir. Les mides, els patrons, les puntades; tot és precís. Per fer roba a mida crec que és necessari ser perfeccionista. Quan acabo de cosir una butxaca complexa i queda perfecte em dona plaer. Sóc una persona molt endreçada també, em fa feliç. A casa el guarda-roba l’organitzo per categories, per exemple les camises totes juntes, de blanc a fosc. A més, no tinc molta roba, ho tinc tot molt triat i tinc tres parells de sabates que m’encanten.

Tens alguna marca preferida? 

Jo tinc amor per les marques que son fidels a la seva essència i al seu propòsit al llarg dels anys. Marques que no es guien tant per les tendències, que son més atemporals. Marques que trenquen amb valors més conservadors, amb el binarisme, que tenen noves narratives. I sobretot m’agraden les marques que ofereixen qualitat, roba que et dura tota la vida. Referents? Margiela, Comme des Garçons, Yamamoto, Gaultier.

Com tries comunicar la teva marca? 

En el meu cas és molt diferent perquè Lancaster Studio no és una marca, és un servei. Per això, per mi és clau comunicar que el més important del projecte son les persones i el procés. M’agrada mostrar el procés de creació, tots els passos que hi hà darrere d’un traje i el plaer que sento treballant-lo. Però el més bonic es quan comparteixo les clientis que venen a l’estudi; mostrar què vesteixen i com es senten. El meu projecte es comunica a través de les seves experiències i per això no tinc web encara, perquè de moment passa tot a través d’Instagram i el boca orella entre la comunitat.

Quins són els temps de la sastreria? 

Doncs en el meu cas bastant llargs perquè sempre que puc faig jo tot el procés, des del patró a l’última puntada i hi hà molta feina a mà. És un procés lent, precís i romàntic i clar, els temps són els que són. Per fer un traje a mida, mínim fem tres proves en les que hi hà ajustaments, canvis que requereixen temps i dedicació, i sobretot molt de mimo. Per això, el mínim per treballar-lo amb tranquil·litat son dos mesos; però jo si puc prefereixo treballar 4 mesos vista.

Creus que has de fer una mica de tasca de pedagogia de sastreria amb la clientela? 

Fer-se un traje és una experiència nova que es fà potser només una vegada a la vida o dues. La persona que ve a l’estudi agraeix molt que li expliquis tot perquè s’està posant a les teves mans i confia cegament en el teu treball, tot i que encara no ha vist com li quedarà. Jo explico molt cada pas, el per què de les mides, els temps que es necessiten, com estan fetes les peces. Fins ara he agraït molt la confiança; jo l’únic que vull que surtin amb el ‘traje’ dels seus somnis.

T’ha passat alguna vegada crear una peça que no ha sortit bé? 

Mai, perquè treballo amb temps. Amb temps les peces s’ajusten, i si cal es tornen a tallar, es descusen i es tornen a cosir; es fà el que calqui fins que queda perfecte. Ben treballat, tot pot quedar bé. A més, jo no crec en allò de que certs cossos no poden vestir certes formes.  La sastreria precisament potencia les singularitats de cadascú.

És un ofici bellíssim. 

Sí. És molt maco. Aquest orgull no me’l treu res ni ningú. Si mantinc fortes les mans, serà un ofici per a tota la vida. A més, el que més m’agrada és que a la sastreria no hi ha marca, no hi ha logo visible, no hi ha ego. Jo dissenyo amb lis clientis, em poso al servei del que volen i és preciós vestir als cossos i als desitjos de la meva comunitat.

Quin documental de la programació d’enguany recomanaries? 

Recomanaria ‘Les mans que cusen’ perquè mostra una cosa que sovint s’oblida quan es parla de moda: que darrere de cada peça hi ha un ofici, paciència i moltes hores de treball manual. El documental posa en valor les persones que realment construeixen les peces, les mans que tallen, ajusten i cusen amb precisió perquè una idea es converteixi en una peça real. Però sobretot, perquè aporta una perspectiva de gènere molt important, ja que reconeix el paper de moltes dones modistes i cosidores, el treball de les quals va ser fonamental per a l’alta costura però que històricament ha quedat invisibilitzat.