La realitzadora i fotògrafa @EsterGMera troba la inspiració en la música, el cinema, la pintura, i a les hibridacions entre la paraula i la imatge. Algunes de les seves referències estètiques són David Cronenberg, l’animació japonesa, la música d’Oklou, el cinema de terror, la bruixeria o la boira gallega.

L’Ester reivindica una major presència a la indústria de les veus joves i en especial de les dones. Entre els seus treballs destaquen audiovisuals per al Ministerio de Igualdad, Music Makers per a CaixaForum+, videoclips per a artistes internacionals, creacions per a firmes de moda local i també per a marques com Isdin o Zalando.

D’on diries que ve la teva vocació?

A l’adolescència vaig adonar-me que allò que m’agradava tant, que era veure pel·lícules, també podia ser una professió. 

Molts estudiants de cinema troben també una sortida lògica en la publicitat.

Sí, la publicitat et permet explorar i ser creatiu, i és més viable que fer cinema, et dona més estabilitat econòmica, dins la precarietat inherent de l’ofici. A la publicitat pots investigar i després aplicar-ho a altres camps que et criden l’atenció. D’aquí a deu anys m’agradaria haver dirigit una peça de ficció, sigui un curt o un llargmetratge. I també seguir a prop del món de la moda, amb els fashion films. El llenguatge visual que es fa servir per vendre roba, perfums o accessoris pot ser molt interessant un cop traslladat al món de la ficció. 

Coneixies el Moritz Feed Doc? 

Sí, recordo, per exemple, els documentals de Twiggy, McQueen o Galliano, i coneixia el festival també per la via d’In-Edit, on vaig presentar un projecte (Music Makers). M’agrada el format documental perquè en ell té pes l’arxiu, el found footage, un recurs que jo quan edito faig servir molt.

Algú de la teva família es dedica a l’audiovisual o la moda?

Diria que la passió més aviat em ve de les hores que vaig passar mirant moltes pel·lícules, i a la MTV centenars de videoclips. Els artistes i els grups s’han expressat sempre a través de la roba per crear un personatge i compartir el seu missatge. Aquesta barreja d’imatge, música i moda em resulta fascinant. Per exemple, The Neon Demon, de Nicolas Winding Refn. Ho té tot: models, terror, mutació, deliri, una direcció de fotografia al·lucinant, plànols que semblen una editorial de moda. És més estètica que narrativa. 

Moltes gràcies per ser un dels Talents de Moritz Feed Doc en aquest desè aniversari del festival.

Està molt bé la iniciativa de popularitzar el documental de moda, ajuda a recordar al públic que és una indústria que no és superficial ni efímera, sinó que deixa un pòsit social i un arxiu cultural. La qüestió de la sostenibilitat ha d’estar sobre la taula i és ineludible, però si aconseguim despertar l’interès de la gent en la vessant més artística i creativa de la moda es pot començar a revertir el missatge.