El dissenyador @VictorVonSchwarz va fundar la seva marca l’any 2013. De producció local i artesanal, les seves col·leccions es distingeixen per l’optimisme, la delicadesa, la llibertat i un ús molt hàbil del color. Ha col·laborat amb marques i mitjans com H&M, Vogue o Fucking Young, va ser finalista del Who’s On Next de Vogue Espanya i ha vestit a artistes com Rosalía, Lola Índigo, Aitana, Mala Rodríguez, Bad Gyal, Los Javis o Ester Expósito.

Entrevistem el Víctor durant la sessió de fotos de la campanya del 10è aniversari de Moritz Feed Doc, amb Félix Valiente darrere la càmera. 

A l’hora de mostrar la teva marca al públic (a les xarxes, a la web, a les desfilades, a les botigues), com tradueixes aquest esperit?

És molt difícil, i he après que el millor és fent equip, rodejant-te d’amics i col·laboradors amb els que t’entenguis, que tinguin referències i un idioma visual semblant al teu, amb gustos afins.

T’agrada mostrar la marca de manera molt depurada, o amb més naturalitat?

La clau és combinar les dues coses. Al públic he vist que, sorprenentment, li agrada molt més les coses més reals. Per exemple; jo a Stories ensenyo més el dia a dia, i té més repercusió. El resultat final —la foto de desfilada— el pots veure a més llocs. Si mostres la part més personal, diguem, la gent veu que aquesta és una professió molt dura, mental i físicament. Com a dissenyador ets un ‘mozo de carga’, un productor, un comptable.

Ets de delegar?

Crec que cal delegar, i cal estar a sobre igual. La vessant econòmica del negoci, per exemple, l’has de tenir al cap. No ho faràs tant bé com un professional, és clar. Jo ara porto 13 anys amb la marca, i visc de la moda fa 7 anys.

Com organitzes la divisió vida/treball?

Caos. Tinc roba de la marca a casa meva, a casa dels meus pares, al taller, al magatzem del taller. Intento separar-ho, per salut. Algun estiu que he treballat des de casa he vist que plegava a mitjanit, no descansava.

En el dia a dia, els dissenyadors tracteu amb molta gent. T’agrada aquesta part més social?

Sí, és exigent, però compensa col·laborar i crear vincles i establir relacions a llarg termini. A vegades et poden demanar roba per a algú que comença, i sempre penso que cal ajudar perquè mai saps on estarà aquella persona en uns anys, com em va passar amb Rosalía. Fa molta Il·lusió formar part dels inicis d’un artista. A la moda sembres i després, a vegades, reculls. L’únic que porto malament és quan algun estilista et demana roba i no en té cura i et fa malbé la prenda. Quan em passava al començar em moria. Ara, si em passa, m’enfado un dia i no s’acaba el món. Però en general tothom treballa bé i és professional. 

Has vingut alguna vegada al Moritz Feed Doc?

Sí! He estat a totes les inauguracions, crec. I Margiela, Raf Simons i Dior… Veure la Twiggy va ser molt fort. Jo tenia les carpetes de l’institut folrades amb fotos seves. Em vaig quedar parat, no em vaig atrevir a demanar-li una foto. M’agraden molt les models, hi ha una cosa màgica en elles. La fotogenia és molt curiosa; veus algú en persona i sempre és diferent. Hi ha persones que en directe encara impressionen més, i al tractar-les entens perquè treballen tants anys. Per posar-te un exemple d’aquí: Judit Mascó és un exemple de bona educació i entrega. “Ja tenim la foto”, i ella encara en vol fer algunes més per si es pot millorar. En moda, és clau donar una mica més del que la gent espera de tu. 

Tens esperit arxivista, de conservar tota la producció de la marca?

Intento guardar-ho tot; mostres, fotos, invitacions, loobooks, etc. És important, perquè et lliga a la teva generació i la teva escena. 

Amb el pas dels anys és interessant fer genealogia de la pròpia marca.

El que passa és que, quan acabes de fer una col·lecció, no sempre t’ha sortit perfecte com voldries. Tens la tentació d’eliminar-ne parts. Però amb el pas dels anys he tornat a mirar dissenys de l’inici i no estaven malament. Hi ha una energia molt valuosa en aquells primers treballs. 

Quin film de la programació d’enguany recomanaries?

El documental David Delfín. Muestra tu herida.