El treball de l’artista Saray Luís Martín (creadora de Dessinetas) es vincula des dels seus inicis al món de la moda. Inspirada per París, Tòquio o Menorca, aquesta il·lustradora barcelonina crea uns personalíssims collages en 3D que donen vida a les seves històries de moda preferides, fent homenatges a col·leccions mítiques, personatges icònics o llocs únics. Un treball absolutament artesanal i pacient que cobra especial rellevància i mèrit en temps d’IA. Ha signat col·laboracions per a Louis Vuitton, Dior, Karl Lagerfeld, Inditex o Cartier, entre d’altres. És una apassionada de la roba vintage.

Gràcies per formar part d’aquesta celebració dels 10 anys del festival.

M’encanta, és la primera campanya que faig relacionada amb Barcelona, la moda i el cinema. A vegades es recorre més a talents consagrats de fora, i valoro que tots els rostres d’aquesta campanya siguin artistes locals. Des que va començar el festival he vist molts documentals aquí. Recordo molt el documental de Raf Simons i Dior, un dedicat a Vogue, el de Twiggy o el de Mary Quant. M’agradaria molt veure en properes edicions algun film dirigit per Sofia Coppola. O que Wes Anderson dirigís alguna cosa sobre moda.

Com va començar el teu vincle amb l’art?

Des de petita he dibuixat molt, els regals que demanava eren sempre retoladors o llapis. Professionalment, fa 17 anys que m’hi dedico a temps complet, ha sorgit molt natural.

El teu estil a l’hora de vestir, igual que en la teva obra, és colorit i molt viu.

Jo diria que estic entre el francès i el japonès; entre el romàntic, el naïf i el freak. És interessant veure al carrer diferents estils, des del més radical fins a un clean look molt depurat; el més important és vestir-se amb absoluta llibertat, amb allò amb què et sentis còmode i no deixar-se portar per les tendències, endavant amb tot.

Com defineixes el teu segell visual?

Jo dic que soc una cercadora de tresors. M’encanta trobar peces úniques, especials, i això amb el vintage és més fàcil. Sempre que compro una peça m’agrada preguntar al venedor d’on ve, de quina època és, l’origen, els materials, si sap de qui era. M’agrada indagar. Fa un temps vaig comprar una bossa a una noia; era de la seva àvia, dels anys setanta. Interessar-se és una manera d’apreciar l’artesania, de mantenir viva la memòria d’un objecte, conèixer la història que hi ha darrere dels processos de creació.

En tens alguna de favorita?

Se m’acut una jaqueta vermella de principis dels noranta de Chanel que vaig comprar a Tòquio. En un lloc increïble, una botiga molt petita que ara és molt famosa però fa deu anys encara era mig secreta.

Solies ‘prendre prestat’ de l’armari de la teva mare?

No, potser més de les meves àvies, que tenien unes rebeques de cashmere meravelloses. A la meva mare li és una mica igual la moda. Em diu en broma: com pots tenir tantes bosses? A una de les meves àvies li encantaven les sabates i era molt presumida, però a la meva família no hi ha cap tradició en professions de moda. Però mai no he estat la ‘raresa’, ho han entès molt bé i m’han donat suport al màxim. El meu pare potser va patir al principi perquè veia difícil viure d’aquesta professió, però després em va dir que estava tranquil perquè veia que em anava bé.

Parla’ns d’algun projecte al qual tinguis especial estima.

Em va fer molta il·lusió el del desfilada de Vogue USA l’any passat. Van veure un retallable que vaig fer sense ser un encàrrec, va ser molt espontani i em van contactar, em van felicitar i ho van publicar al seu perfil. He treballat molt amb aquarel·les, amb live paintings, però ara estic més en un punt de jugar amb el paper, els retallables, per mostrar-los en esdeveniments de moda, per exemple, donar-los moviment i ‘ficar’ la gent en la meva obra, fer-los participar-hi. Crear un valor afegit en un lloc i un moment concrets. A Barcelona la il·lustració té molta tradició i es valora la professió.

Has dibuixat alguna vegada sobre peces o teixits?

Sí, he creat estampats per a alguna firma amb les meves pròpies il·lustracions. El bo de la meva professió és que pots experimentar de manera infinita. Tot el que sigui provar tècniques m’agrada. Reivindico aquest ofici i crec que és important donar-nos suport en el camí, no esperar que algú triomfi sinó acompanyar quan encara ets poc conegut.

Quin documental de la 10a edició recomanes?

Akris: Fashion with a Heritage, Gucci: Luxe, Drame et Volupté i Les mans que cusen.